El Procés que obri tots els panys

eix-presentacio-del-proces-constituent-a-vilanova-40108Una plaça de les Neus plena de gom a gom va escoltar dijous passat la proposta del Procés Constituent. Esther Vivas i Teresa Forcades van explicar, amb paraules planeres, la necessitat de convertir el procés d’independència en la porta oberta a un procés de disseny radicalment democràtic de la nova república de Catalunya. Proposta, doncs, imprescindible per a tothom que vulgui impulsar canvis polítics i socials substantius en aquesta situació actual de manca de drets democràtics, vulneració dels drets socials més bàsics i negació dels drets nacionals dels i les catalanes a decidir lliurement el nostre futur. D’absència, en definitiva, de sobirania popular front a mercats i Estat Espanyol.

L’assistència massiva a l’acte és només comparable, salvant distàncies, amb la munió de gent que les darreres Marxes de Torxes per la Independència o la Via Catalana van convocar a Vilanova i la Geltrú, o amb les mobilitzacions de les vagues generals o amb la revolta democràtica del 15M a la Plaça de la Vila. Una vegada i una altra, el poble mobilitzat en defensa dels drets socials, els drets democràtics i els drets nacionals. Aquest és, amb els matisos que vulgueu, el programa polític de les classes populars catalanes, també a Vilanova i la Geltrú. Continua llegint

Anuncis

Disseccionar el deute, per saber què ha passat…

mani19J_arxiuJuanfraÁlvarez…i què està passant i què passarà previsiblement. I en conseqüència què hem de fer.

El deute –el públic en primer terme, però també el privat- s’ha tornat els nostres dies una qüestió clau per entendre l’economia i la política dels nostres temps. Hores d’ara, i llevat dels desequilibris fiscals que caracteritzen els paupèrrims pressupostos públics als Països Catalans, el deute suposa el major traspàs de rendes de les classes populars cap a una minoria –una immensa minoria- d’inversors capitalistes.

El nivell d’endeutament de les institucions municipals (d’un nombre considerable d’elles), de les institucions autonòmiques (la Generalitat de Catalunya ho està tant que ja no té crèdit als mercats) i a l’Estat Espanyol (que d’ençà de la crisi ha passat de deure el 40% del seu PIB a deure pràcticament el 100%) converteixen aquestes institucions en instruments inútils per a pensar, planificar i executar els canvis necessaris cap a un nou model econòmic. Ras i curt, l’enorme dependència dels mercats es tradueix, a la pràctica, en una intervenció dels mercats financers sobre les institucions públiques. Avui per avui, qui dicta la política, amb el beneplàcit dels governs, és el mercat financer. Continua llegint

Dins o fora de la Unió Europea?

BCE.JPGEls i les catalanes, com d’altres pobles i sensibilitats culturals i polítiques, tenim un romanç multidisciplinar amb Europa. En som alhora centre i perifèria, actors i espectadors, segons l’època i el tema. Europa ha estat vista quasi sempre com a sinònim de llibertat i progres, front a la dictadura i l’endarreriment econòmic i cultural d’una Espanya tantes vegades distant.

Per això segurament parlar de qualsevol cosa que tingui a veure amb Europa té d’entrada el biaix d’un posicionament clar i majoritari de la societat catalana: som i serem europeus. Però l’Europa que amb tant d’encert i originalitat descrivia George Steiner al seu discurs “La idea d’Europa” és l’Europa cultura, l’Europa història, l’Europa política, l’Europa geogràfica. Res a veure amb l’artefacte institucional i financer anomenat Unió Europea i construït hàbilment sobre l’europeisme. Continua llegint

Una independència on hi capiguen TOTS els projectes polítics

157899_140344652681081_7760370_nLa Transició Espanyol va ser una i no cinquanta-una. Des d’on la visqué cadascú dóna molts relats i experiències polítiques ben diferents –i dures. Però el resultat, finalment, en fou un, que és el marc legal –i la llei d’amnistia de tots els crims del franquisme- que coneixem i suportem. En aquest marc, dit constitucional, no hi és permesa l’autodeterminació, no hi és permesa la reunificació, no hi són permeses les nacionalitzacions, no hi és permès, en realitat, el gruix del projecte de l’esquerra independentista: la independència, el socialisme i els Països Catalans.

La Transició fou una reforma ordenada del franquisme per traspassar poders i control de l’aparell estatal a una nova generació, a uns nous temps, a un nou marc econòmic i polític del qual Espanya havia quedat desfasada amb el franquisme. Com va resumir Fernández Miranda, president de “las Cortes” en aquell moment: “el cambio de régimen se dio de la ley a la ley”. Maria José García Cuevas, diputada del PP, ho va deixar clar a la darrera Comissió d’Afers Institucionals: “la actual democràcia no se fundamenta en el antifranquisme, Franco murió en la cama. Si bien hubo un antifranquisme militante” el canvi es va donar des de l’estat de forma pactada i pautada. Constituïda la nova realitat, el pacte incloia desactivar les forces socials, sindicals i polítiques que havien lluitat per la ruptura i que feien perillar el pesat consens sobre la virtuositat del nou marc “atado y bien atado”. Continua llegint

Sobre la pregunta o preguntes del dret a decidir

almenar-decideix-20j-5A aquestes alçades del procés, ningú amb dos dits de front no es planteja que la pregunta de la consulta o referèndum contempli cap pregunta que no parli d’independència o d’estat independència, i que a més delimiti la resposta a una solució binària. O sí, o no. Qualsevol altra pregunta o proposta de combinació de respostes només pot ser obra de qui no vol que es voti sobre la independència de Catalunya, perquè en realitat prefereix la imposició que la resolució democràtica del conflicte polític que enfronta la voluntat popular dels i les catalanes amb l’Estat Espanyol. Parafrasejant Ovidi, és la mateixa gent que en realitat no vol que es voti, així en general, en cap equació els resultats possibles de la qual impliquin canvis que qüestionin privilegis.

Per tant, allargar o permetre que s’allargui el debat a cops de rodes de premsa no ens du enlloc. A nosaltres no ens du enlloc. Tot el temps que inverteixen alguns i alguns altres, per alguna cosa serà, en donar voltes a allò que és obvi i que és de justícia s’estalvien molt temps –per dur-ho simpàticament- a abordar l’extensió democràtica del dret a decidir. És a dir, la revolta democràtica dels i les catalanes comença i acaba amb el referèndum? O comença pel referèndum i continua amb la definició, participativa i democràtica, de com volem que sigui la realitat política posterior? Continua llegint