Una independència on hi capiguen TOTS els projectes polítics

157899_140344652681081_7760370_nLa Transició Espanyol va ser una i no cinquanta-una. Des d’on la visqué cadascú dóna molts relats i experiències polítiques ben diferents –i dures. Però el resultat, finalment, en fou un, que és el marc legal –i la llei d’amnistia de tots els crims del franquisme- que coneixem i suportem. En aquest marc, dit constitucional, no hi és permesa l’autodeterminació, no hi és permesa la reunificació, no hi són permeses les nacionalitzacions, no hi és permès, en realitat, el gruix del projecte de l’esquerra independentista: la independència, el socialisme i els Països Catalans.

La Transició fou una reforma ordenada del franquisme per traspassar poders i control de l’aparell estatal a una nova generació, a uns nous temps, a un nou marc econòmic i polític del qual Espanya havia quedat desfasada amb el franquisme. Com va resumir Fernández Miranda, president de “las Cortes” en aquell moment: “el cambio de régimen se dio de la ley a la ley”. Maria José García Cuevas, diputada del PP, ho va deixar clar a la darrera Comissió d’Afers Institucionals: “la actual democràcia no se fundamenta en el antifranquisme, Franco murió en la cama. Si bien hubo un antifranquisme militante” el canvi es va donar des de l’estat de forma pactada i pautada. Constituïda la nova realitat, el pacte incloia desactivar les forces socials, sindicals i polítiques que havien lluitat per la ruptura i que feien perillar el pesat consens sobre la virtuositat del nou marc “atado y bien atado”.

Ara al Principat ens estem precipitant cap a una nova acumulació de forces per fer allò que Mas anomena una “Transició Nacional” i nosaltres anomenem, perquè és substantivament diferent, una “ruptura democràtica”. La perspectiva de canvi és substantivament millor. Radicalment millor, diria. Però la pesada memòria històrica que ens acompanya sempre ens obliga a analitzar la darrera Transició per no deixar que ens cometin les mateixes trampes, o trampes similars.

La darrera Transició va ser un pacte per dalt mentre el poble era al carrer (o a les presons). La gent que lluitava creia tenir la iniciativa política, però finalment la conclusió política (el canvi de règim) es va fer sense la gent, per dalt, i referendat amb pesades amenaces militars. Lluitadors d’anys i dècades foren apartats, fins i tot acusats per l’hegemonia del procés de canvi de règim, de desestabilitzadors, fins i tot traïdors, i deixats de banda. El nou règim polític ho deixava tot lligat i ben lligat i impossibilitava la realització efectiva de tots els projectes polítics. De fet, en aquell nou marc constitucional, que és el d’avui, només es podia defensar de forma realista un programa capitalista i espanyol. La resta de projectes podien ser més o menys defensats en campanyes electorals, però no tenien cap possibilitat de ser realitzats com a programes polítics si accedien al poder perquè, senzillament, el marc jurídic, constitucional, institucional, fàctic i econòmic ho PROHIBIA. I ho PROHIBEIX.

Penso que és indispensable que els i les catalanes aprenguem de les estafes passades i en el camí cap a la pròpia independència política entenguem que un mínim d’acceptació de la diversitat, de la plena democràcia i de la llibertat de la nostra societat és que, com a mínim, Catalunya sigui una República on constitucionalment TOTS els projectes polítics i econòmics puguin ser realitzats si això ho tria la majoria democràtica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s